El pàdel és un esport modern i de recent creació que en els darrers anys ha experimentat un creixement realment espectacular. Aquest joc comparteix característiques amb altres esports de raqueta, com el tennis, frontó, esquaix, bàdminton, etc. És un esport fàcil de practicar, ja que adquirint algunes nocions bàsiques pel que fa als aspectes tècnico-tàctics més importants, es pot observar una progressió realment sorprenent als pocs mesos de pràctica. Aquest augment de competència motriu, coneixement tàctic del joc i recursos tècnics, ens permetrà passar moltes hores realitzant exercici i activitat física, a més d’aprofitar  la vesant lúdica de diversió i entreteniment.

El pàdel és una activitat esportiva tan generosa que permet ser practicada per tot tipus de persones siguin de l’edat que sigui, condició, estat físic, i classe social. En part gràcies a aquesta gran accessibilitat resideix el seu gran èxit en l’actual societat, combinant també la condició d’esport per a tothom tan a nivell físic com a econòmic, ja que no hem d’oblidar que el pàdel era un esport per a gent de nivells adquisitius grans. Però la seva popularitat, els seus beneficis, i sobretot la seva diversió ha fet que s’hagi estès arreu de la societat.

Existeixen diferents punts que poden haver estat la clau que el present i el futur sigui tant positiu per el pàdel, tant a nivell físic, com psicològic, com l’oportunitat de poder accedir a la seva pràctica.

  • Esport assequible, relativament fàcil de practicar.
  • Reglament senzill.
  • Divertit, social i competitiu
  • Millora del autocontrol de les emocions
  • Respecte per el rival (fair-play)
  • No és necessari disposar d’una equipació excessivament complexa d’adquirir.
  • Només és necessari disposar dels següents elements: pala, sabatilles, roba còmoda, opcional: altres accessoris…
  • Ens permet treballar conceptes molt variats en parella (col·laboració, saber competir, capacitat d’esforç i superació, sociabilitat, maduresa… així com altres molts valors).
  • Impressionant augment en el nombre de practicants en els darrers anys (la estimació per als propers, és espectacular).
  • Augment de la força muscular.
  • Augment de la coordinació general i específica (òculo-manual).
  • Hàbit actiu en la pràctica d’activitat física.
  • Lluita contra l’obesitat i el sedentarisme en la societat.
  • Despesa calòrica (alliberament d’endorfines per causa de l’exercici) i estats anímics adequats.
  • Millora de les capacitats psicomotrius.
  • La coordinació general dinàmica, així com la òculo-manual es veuen incrementades.
  • Millora dels desplaçaments així com de  l’equilibri.

La irrupció del pàdel

Antecedents del pàdel

Els jocs de pala i pilota tenen milers d’anys. Encara sense documentació escrita es sap que en les cultures gregues, romans, xineses i egípcies ja existien jocs de pala i pilota. La seva existència també està provada en les cultures centreamericanes precolombines, però el seu nul contacte amb Occident abans del descobriment fa que no hagi tingut influència en els jocs de pilota europeus.

Fent un ràpid i breu resum, podem dir que els jocs de pilota van passar del imperi romà, als monestirs, on es jugava a una activitat semblant al tennis i d’aquests als palaus. En aquells temps, a part de la noblesa, el poble estava més preocupat de menjar i no emmalaltir, estava per pocs jocs. D’aquesta forma, i amb diferents noms, però amb semblant regles, es jugava a Alemanya, França, Holanda, Itàlia i Anglaterra. Bàsicament era un joc en pista tancada, on els nobles jugaven, mentre la cort aplaudia les seves habilitats des de la grada.

Es amb l’imperi romà 1873, on es creen les bases del lawn tennis o tennis modern. Joc descendent del Royal tennis jugat al segle XIV a les corts europees. Ja el 1877 es va celebrar el primer campionat aficionat de tennis en Wimblendon.

El 1898 el capellà americà Frank Peer Beal va decidir adaptar el tennis, perquè es pogués jugar als carrers de Nova York. Va reduir la superfície de joc, de manera que es pogués jugar a carrerons i va introduir una pala curta de fusta i una bola de cautxú. Va néixer així el paddle tennis, la primera associació que va crear el mateix capellà el 1922.

El gran problema del paddle tennis era que no podia ser jugat en els durs dies d’hivern, ja que la pista es gelava. Amb l’objectiu de poder jugar tot l’any, va néixer el platform tennis. Bàsicament va consistir en posar una plataforma de fusta, envoltada de filat i que podia ser escombrada per eliminar la neu i el gel. D’aquesta manera neix el 1928 el platform tennis, un altre germà del nostre pàdel.

I per fi arriba el nostre joc, el pàdel. El Pàdel (1969, Mèxic) és un dels tants jocs derivats del “Royal o Real Tennis” (segle XIV, Corts Europees). El tennis modern o “Lawn Tennis” (1873, Anglaterra), també és un joc derivat d’aquest. No obstant això el pàdel (1969, Mèxic) no és una branca pura del tennis sinó que ha pres característiques d’altres “germans” anteriors. El Pàdel (1969, Mèxic) té elements del “Paddle Tennis” (1898, USA) i del seu derivat el “Platform Tennis” (1928, USA).

Molt s’ha dit sobre com Enric “Quique” Corcuera i García Pimentel va crear aquest esport. La veritat és que aquest mexicà oriünd de Guadalajara, Jalisco, posseïa una finca a Acapulco que gaudia amb els seus amics. Va tenir la idea de posar un court per jugar a tennis. Alguns diuen que no tenia espai per a les dimensions d’un court de tennis, la qual cosa sembla una mica anecdòtica tenint en compte l’estatus socioeconòmic de Enric per  llavors, 1969, ja que era un important empresari contractista de l’estat Mexicà, constructor hoteler, persona habitual de la Jet Set internacional, i amic personal de diverses Cases Reials Europees. Tenint en compte que Don “Quique” Corcuera era ja un home adult i amb ganes de gaudir dels seus dies d’esbarjo a la seva finca, va tenir la idea de reduir les dimensions de la pista de tennis, copiant el Paddle Tennis (1898, USA) , per reduir l’esforç físic i poder gaudir del joc. A això li va sumar la idea de posar les parets de fons i utilitzar-les dins el joc com en el Platform Tennis (1928, USA), més, els filats o parets laterals per evitar haver de buscar les pilotes perdudes dins els frondosos matolls gairebé selvàtics que l’envoltaven. Sempre aplicant el mateix criteri: gaudir del joc. L’equipament el va prendre del Paddle Tennis (1898, USA) que l’havia conegut als Estats Units durant les seves habituals visites.

I ara és quan es juga un paper clau en l’assimilació del pàdel al nostre país, ja que al 1974 Alfons de Hohenlohe viatja a Mèxic convidat pel seu amic Enric Corcuera. En la seva estada s’interessa per la pràctica d’un nou esport que recentment havia creat el seu amic, incorporant a un frontó altra paret oposada d’uns 3 metres d’alçada, posant una xarxa en el mig i tancant els costats d’aquesta pista amb una malla metàl·lica. Es jugava amb paletes de fusta i rebia el nom de Paddle-Tennis.                                                                El seu entusiasme per aquesta nova modalitat esportiva no es va fer esperar, ja que, Alfons Hohenlole, al seu retorn a Espanya, i després d’estudiar i perfeccionar alguns detalls de la pista i regles de joc, construeix les dues primeres pistes d’Espanya en el Marbella Club . Així va començar a promocionar el Pàdel entre els seus amics de la  Jet-set, que de seguida es van aficionar.

L’èxit que va obtenir en poc temps aquest esport va atraure a figures destacades del tennis com Manolo Santana, que va començar a organitzar torneigs i propagar el pàdel a tota la Costa del Sol, on diversos clubs van començar a construir les seves pròpies pistes.

El 1975, un gran amic d’Alfonso de Hohenlohe, i assidu visitant de Marbella, el milionari argentí Julio Menditengui és testimoni de l’èxit del pàdel, i decideix importar l’esport a l’Argentina, on en pocs anys va obtenir un èxit sense precedents convertint-se avui en dia en el segon esport més practicat en aquest país, amb més de 2 milions de jugadors i 10.000 pistes construïdes en tot el territori. En els últims anys el pàdel s’ha estès a altres països com Brasil, Uruguai, Xile, Paraguai, etc. amb nombrosos aficionats. Aquesta influència ha arribat també a Amèrica del Nord on ja es poden comptar aficionats entre els nord-americans i canadencs.

A Espanya, el pàdel comença a expandir-se a les grans ciutats i clubs esportius de Madrid, Barcelona, Andalusia, Galícia i País Basc. Es crea la infraestructura necessària per a la pràctica d’aquest esport per tot el país i d’organitzar el Circuit Nacional de tornejos que es desenvoluparà en els clubs més prestigiosos del país.

El dia 25 de juliol de 1991, es constitueix a Madrid la Federació Internacional de Pàdel. La presidència recau en un espanyol, Julio Alegria Artiach, que es va encarregar de crear un circuit de trobades internacionals i de concretar un reglament de joc internacional. El mes de maig de 1993, el pàdel va fer un pas decisiu per a la seva consolidació: el Consell Superior d’Esports va acordar el reconeixement del pàdel com a modalitat esportiva. Un any després, s’aprova la constitució de l’Agrupació Espanyola de Pàdel inscrita en el Registre d’Agrupacions Esportives del Consell Superior d’Esports.

A nivell regional, es fonamenta en gener de 1992 l’Agrupació Madrilenya de Pàdel, avui en dia inscrita en el Registre d’Associacions Esportives de la Comunitat de Madrid de la Direcció General d’Esports. No és aquesta l’única comunitat autonòmica on han sorgit iniciatives d’aquest tipus; a Catalunya, País Basc, Galícia, Andalusia i Extremadura hi ha Agrupacions Territorials.

Fins al dia d’avui, s’han organitzat al nostre país set edicions del Circuit Nacional Beefeater, innombrables trobades entre seleccions nacionals a nivell internacional, quatre edicions del Circuit Regional de Madrid, diverses edicions del Circuit Andalús, Català i Basc (organitzats per les seves respectives Agrupacions Autonòmiques), i innombrables Tornejos Open patrocinats per les més prestigioses empreses del país i organitzats pels clubs federats.

D’una importància especial esmentar com el Pàdel ha anat evolucionant internacionalment amb els campionats del món. És una competició internacional de pàdel que es disputa cada dos anys des de 1992, sent la primera edició celebrada a Espanya. Aquest esdeveniment és organitzat per la Federació Internacional de Pàdel, i compta amb una versió femenina i una versió masculina d’aquest esdeveniment.

Manual del  pàdel

Composició

Dimensions

La pista és un rectangle de 10m. d’ample per 20m. de llarg (mesures interiors).

El rectangle està dividit en la seva meitat per una xarxa. A banda i banda d’aquesta, paral·leles a la mateixa hi ha una distància de 6,95m. Es troben les línies de servei. L’àrea entre la xarxa i les línies de servei està dividida en la seva meitat per una línia perpendicular a aquestes, anomenada línia central de servei, que divideix aquesta àrea en dues zones iguals. Totes les línies tenen una amplada de 5 cm.

A les pistes cobertes l’alçada mínima lliure fins al sostre serà de 6 metres en tota la superfície de la pista. Sense que hi hagi cap element (p.ex. focus) que envaeixi aquest espai.

La xarxa

La xarxa té una longitud de 10 metres i una alçada de 0,88 metres en el seu centre, elevant-se en els seus extrems fins a un màxim de 0,92 metres. Es troba suspesa per un cable metàl·lic de diàmetre màxim 0,01 metres, els extrems estan units a dos pals laterals d’una alçada màxima de 1.05 metres o de la mateixa estructura que el subjecten i tensen. El dispositiu de tensió del cable ha d’estar concebut de tal manera que no es deixi anar de manera inesperada i no constitueixi un risc per als jugadors. Els pals de la xarxa tenen les seves cares exteriors coincidint amb els límits laterals de la pista (obertura, porta o malla metàl·lica). Poden ser de secció circular o quadrada però tindran les seves arestes arrodonides.

La xarxa es remata amb una banda superior de color blanc, d’amplada entre 5,0 i 6,3 cm un cop plegada, pel seu interior va el cable de subjecció a la xarxa.

La xarxa ha de quedar totalment estesa de manera que ocupi completament tot l’espai entre els pals i la superfície de la pista, no ha de quedar cap espai entre els extrems de la xarxa i els pals, però no ha d’estar tensa. Els fils constituents seran de fibres sintètiques i l’amplada de malla serà prou reduït per evitar que la pilota passi al seu través.

Tancaments

La pista està tancada en la seva totalitat, per fons de 10 metres de longitud interior i per laterals de 20 metres de longitud interior. En tots els tancaments es combinen zones construïdes amb materials que permeten un rebot regular de la pilota i zones de malla metàl·lica on el rebot és irregular, de la següent manera:

Fons
Amb 4 metres d’alçada total del tancament, compost per tres primers metres de paret o mur i un últim metro de malla metàl·lica.

Laterals
Reglamentàriament s’admeten dues variants en els tancaments laterals:

 Variant 1: Composta per zones escalonades de paret o mur en ambdós extrems, de 3 metres d’alçada per 2 metres de longitud el primer drap i de 2 metres d’alçada per 2 metres de longitud el segon drap. I per zones de malla metàl·lica que completen el tancament fins a 3 metres d’alçada en els 16 metres centrals i fins a 4 metres d’alçada en els dos metres extrems.

 Variant 2: Composta per zones escalonades de paret o mur en ambdós extrems, de 3 metres d’alçada per 2 metres de longitud el primer drap i de 2 metres d’alçada per 2 metres de longitud el segon drap. I per zones de malla metàl·lica que completen fins a 4 metres l’alçada en tota la longitud del tancament.
Les dimensions donades són des de l’interior de la pista. La malla metàl·lica es col-loca sempre alineada amb la cara interior de les parets o murs.                                                          Les parets poden ser de qualsevol material transparent o opac (vidre, maó, etc.) Sempre que ofereixin la deguda consistència i un rebot de la pilota regular i uniforme. Si són de vidre, aquest ha de complir la norma per a vidre temperat UNE – EN 12150-1. A qualsevol altre material haurà de donar-li un acabat superficial uniforme, dur i llis sense rugositat alguna per que permetin el contacte, fricció i lliscament de pilotes, mans i cossos.

La malla metàl.lica haurà de ser en forma de quadrats (muntada en forma romboïdal o quadrada) i poden ser de simple torsió o electrosoldada, sempre que la mida de la seva obertura (la mesura de les seves diagonals) no sigui inferior a 5 cm ni superior a 7,08 cm. Es recomana que el gruix del diàmetre del fil d’acer empleat estigui entre 1,6 mm i 3 mm, autoritzant fins a un màxim de 4 mm, tenint una tensió tal que permeti el rebot de la pilota sobre aquesta.
Si  s’utilitzés malla electrosoldada tots els punts de soldadura han de quedar protegits tant a l’interior de la pista com a l’exterior, de manera que no puguin produir talls o ratlles. Si la malla electrosoldada no està entrellaçada i el seu muntatge es fa de forma quadrada, no romboïdal, els fils d’acer paral.lels a terra hauran de quedar a l’interior de la pista i els verticals a l’exterior.

Si la malla fos de simple torsió els tensors s’hauran de col·locar a l’exterior de la pista i també convenientment protegits. Les unions o cosit entre els rotlles de malla no han de presentar elements punxants. Tant la malla electrosoldada com la de simple torsió hauran de formar una superfície plana i vertical i mantenir-se de tal manera que aquestes característiques no es perdin.

Sòl

La superfície de la pista podrà ser de formigó porós, ciment, materials sintètics o gespa artificial, sempre que permeti el bot regular de la pilota i eviti l’embassament. El color pot ser verd, blau, o marró-terrós.

El paviment tindrà una planitut tal que les diferències de nivell interiors siguin inferiors a 3mm. mesurats amb regla de 3m. (1 / 1000).

En paviments no drenants, les pendents d’evacuació màxima transversal seran de l’1% i sempre cap a l’exterior de la pista. Per Campionats Oficials o Tornejos inclosos en el Calendari Oficial de la Federació Espanyola de Pàdel, s’exigeix que el terra estigui recobert de gespa artificial o moqueta i que el sòl no tingui pendents d’evacuació.

La pilota

Les pilotes oficials només seran aquelles aprovades per la FEP per l’esport del Pàdel.
La pilota haurà de ser una esfera de goma amb una superfície exterior uniforme de color blanc o groc. El seu diàmetre ha de mesurar entre 6,35 i 6,77 cm. i el seu pes estarà entre 56,0 i 59,4 grams. Haurà de tenir un rebot comprès entre 135 i 145cm. en deixar caure sobre una superfície dura des de 2,54 m.
La pilota haurà de tenir una pressió interna entre 4,6 kg i 5,2 kg per cada 2,54cm. quadrats. Quan es jugui a més de 500m. d’alçada sobre el nivell del mar, es poden utilitzar un altre tipus de pilotes,  idèntiques al sistema abans descrit excepte en què el rebot haurà de ser de més de 121,92cm i de menys de 135cm.

La pala

Es jugarà amb la pala reglamentària de pàdel, segons homologació de la Federació Espanyola de Pàdel (FEP). Les mesures màximes de la mateixa són 45,5 centímetres de llarg, 26 centímetres d’ample i 38 mm de gruix de perfil.
La pala estarà perforada per un nombre no limitat de forats de 9 a 13 mm de diàmetre cadascun en tota la zona central. En una zona perifèrica màxima de 4 centímetres mesurats des de la vora exterior de la pala, els forats podran tenir un major diàmetre, llarg o forma sempre que no afectin l’essència del joc.
La superfície de colpeig podrà ser plana, llisa o rugosa, no excedint de 30 centímetres de llarg i 26 centímetres d’ample. El marc, inclòs el mànec, estarà lliure d’objectes adherits i altres dispositius, que no siguin aquells utilitzats només i específicament per a limitar o prevenir deterioraments, vibracions i distribuir el pes. Qualsevol objecte o dispositiu han de ser raonables en mesures i col·locació per a tals propòsits.
Haurà de tenir un cordó o corretja de subjecció al canell com a protecció contra accidents. El seu ús serà obligatori. Aquest cordó haurà de tenir una longitud màxima de 35 centímetres.

Necessites ajuda ?